Ressenya de El espíritu de la colmena (1973), de Víctor Erice

Ressenya de El espíritu de la colmena (1973), de Víctor Erice [*]

Quan va morir Franco, aviat farà 50 anys, la meva mare no arribava a la desena. Alguna vegada, quan jo era petit, ella m’havia parlat d’aquell dia, que no va entendre. Per una banda, retronava el discurs oficial del règim, consternat per la fi del dictador; per una altra, el descans fluixet i sigil·lós que va percebre a les llars properes. Jo, després, havia preguntat amb perplexitat al meu avi, nascut l’any 1940 -com Víctor Erice, l’any en què s’ambienta El espíritu de la colmena-, per què no havia explicat abans a la seva filla què estava passant al seu voltant. La resposta del meu avi, boirosa, justificava la decisió amb un «en aquell moment no es podia parlar... i els nens petits repeteixen què senten a casa». Més tard vaig saber que, al pare del meu avi, van estar a punt d’executar-lo per «roig» al final de la guerra. 

La pel·lícula que avui projectem al Cineclub, amb el seu inici de conte o faula («Érase una vez...», els dibuixos i la música infantil, misteriosa però idíl·lica), transporta immediatament a aquest territori insegur i innocent de la infantesa, en què el món comença a definir-se, encara, entre constants contradiccions i sorpreses de meravella, que ens fan plantejar-nos i replantejar-nos fronteres que, més tard, assumirem com a evidents i establertes, com la que hi ha entre la vida i la mort o entre la realitat i la fantasia. 

És propi d’una personalitat creativa extraordinària com la d’Erice permetre’ns retornar, tants anys després d’haver-los abandonat, a aquells mons llunyans: el de la infantesa, el dels inicis del franquisme. Reproduir en nosaltres les cares embadalides dels personatges que, en la primera part de la pel·lícula, descobreixen per primer cop el Frankenstein de James Whale (1931), que Erice també va veure de molt jovenet, «entre l’atracció i el rebuig». Un «instant irrepetible» que, en paral·lel, viuen igualment les actrius Ana Torrent i Isabel Tellería, que en l’escena de la projecció no actuen, sinó que són gravades sense adonar-se’n mentre «experimenten» una fascinació real per les imatges en la foscor de la sala d’un cinema de poble [1]. 

«Hay un momento de la infancia donde los seres humanos viven más en el interior del Mito que en la Historia», diria en una entrevista Víctor Erice. Aquesta vivència infantil encara «entre» la realitat i la ficció, especialment per part d’Ana Torrent, seria fonamental a El espíritu de la colmena. No només per afectar els plans del director, que, per exemple, a mig rodatge va decidir canviar els noms dels personatges perquè la nena no entenia per què eren diferents als dels actors; o per dotar d’una naturalitat intimíssima i, també, misteriosa, tota la pel·lícula; sinó perquè introdueix «en la pròpia pel·lícula», en la seva forma, aquesta reflexió, que Erice vol destacar. 

El resultat és un producte artístic que s’acosta a la «forma del poema», amb un tipus de «narració el·líptica» que els propis actors, com Teresa Gimpera o Fernando Fernán-Gómez, consideraven incomprensible. Declararia aquest últim: «nadie creía que esa película se iba a poder entender, cosa que yo creo que hasta cierto punto sigue siendo cierta». O: «han pasado muchos años, se ha hecho la crítica, se han leído comentarios, intervengo en la película en una parte como actor y yo no sé cuál es el espíritu de la colmena». 

El propi Víctor Erice ha explicat entre d’altres coses, en ocasions, el sentit del títol, extret d’una obra de Maurice Maeterlinck: «Maeterlinck utiliza la expresión 'El espíritu de la colmena' para describir ese espíritu todopoderoso, enigmático y paradójico al que las abejas parecen obedecer, y que la razón de los hombres jamás ha llegado a comprender». Podria afegir-se que es tracta d’un esperit altament funcional i productiu, però interiorment parcel·lat, aïllat, com ho estan les cel·les de les bresques de les abelles, com les vides ombroses i carregades d’una tristor muda dels personatges, en una relació entre pla i contraplà que, en un cert sentit, s’acosta a Edward Hopper. 

Però també és possible considerar que una obra cinematogràfica (qualsevol obra, en realitat) no pot esgotar-se en «una» explicació, i que, en canvi, comprendre-la implica més que captar-ne «racionalment» i d’una vegada per totes un suposat sentit «objectiu»: renovar-lo amb la progressiva experiència, pensant-hi i vivint, creant un significat compartit allà on, de bones a primeres, no n’hi havia. De nou, Víctor Erice: «El espectador es un cineasta en potencia y puede formar parte de la creación de la pel·lícula. Sin su colaboración El espíritu de la colmena no hallaría su razón de ser». O, en paraules d’un altre director, Werner Herzog, en una entrevista: «No són només els meus somnis. Jo crec que tots aquests somnis són teus/vostres també, i la única diferència entre jo i tu/vosaltres és que jo puc articular-los. I d’això van la poesia, la literatura, la pintura o el cinema. És tan simple com això. I jo faig pel·lícules perquè [...] és el meu deure, perquè això podria ser la crònica interior de què som, i hem d’articular-nos a nosaltres mateixos; altrament, seríem vaques en un camp.» 

El meu avi, que en inoblidables passejades pel bosc va ensenyar-nos amb cura i paciència, a mi i al meu germà, a distingir els bolets comestibles dels verinosos (tot i que mai no va esclafar aquests últims); que, fins que va morir-se, no va parlar de tantes coses, de què pensava del món o de sí mateix; no va veure mai El espíritu de la colmena. Desconec si n’hagués entès un borrall. Però, tal vegada, amb la disposició adequada, hagués pogut ser transportat al temps de la seva infantesa, i, en fer-ho, hagués pogut reviure aquells moments en què les fronteres no eren tan fermes. Potser hagués pogut articular-les d’una forma més distanciada, més àmplia, i n’hagués pogut desfer. 

Perquè, com sembla dir-nos el final hipnòtic i sublim de El espíritu de la colmena, l’Art i la infantesa ajuden a fer visible una veritat: que, tot i que sempre estigui en risc d’ocultar-se’ns, el món és obert, en «esdevenir», «poètic»; que totes aquelles fronteres que se’ns apareixen, com s’han fet -com les hem fet-, poden desfer-se. I que el risc, la tensió que això comporta és també allò que ens permet ser lliures, allò que ens connecta a la bellesa i a un Temps que sigui més que successió exterior i oblit. 

Avui, el silenci del passat, que malgrat tot també contenia una dimensió alliberadora, sembla haver sigut substituït per un brogit que ho abasta tot. Entre aquest soroll, de nou, cada cop costa més escoltar, parlar i fins imaginar. El cinema d’Erice, El espíritu de la colmena, ens ofereix un espai per a fer-ho. Enllà, la mort: una pantalla buida. 

[*] Text escrit per presentar la pel·lícula al Cineclub de Sabadell el dia 5 de juny de 2025.

[1] No em resisteixo a remarcar aquí l’estretíssima relació entre aquesta escena i el preciós curtmetratge documental Ten Minutes Older, de Herz Frank (1978). Curiosament, Erice col·laboraria amb una peça en l’obra col·lectiva Ten Minutes Older: The Trumpet (2002), dedicada a mostrar el punt de vista de cada autor «sobre el temps concebut com una entitat metafísica.»