Ressenya de El espíritu de la colmena (1973), de Víctor Erice [*]
Quan va morir Franco, aviat farà 50 anys, la meva mare no arribava a
la desena. Alguna vegada, quan jo era petit, ella m’havia parlat
d’aquell dia, que no va entendre. Per una banda, retronava el
discurs oficial del règim, consternat per la fi del dictador; per
una altra, el descans fluixet i sigil·lós que va percebre a les
llars properes. Jo, després, havia preguntat amb perplexitat al meu
avi, nascut l’any 1940 -com Víctor Erice, l’any en què
s’ambienta El espíritu de la colmena-, per què no havia
explicat abans a la seva filla què estava passant al seu voltant. La
resposta del meu avi, boirosa, justificava la decisió amb un «en
aquell moment no es podia parlar... i els nens petits repeteixen què
senten a casa». Més tard vaig saber que, al pare del meu avi, van
estar a punt d’executar-lo per «roig» al final de la guerra.
La
pel·lícula que avui projectem al Cineclub, amb el seu inici de
conte o faula («Érase una vez...», els dibuixos i la música
infantil, misteriosa però idíl·lica), transporta immediatament a
aquest territori insegur i innocent de la infantesa, en què el món
comença a definir-se, encara, entre constants contradiccions i
sorpreses de meravella, que ens fan plantejar-nos i replantejar-nos
fronteres que, més tard, assumirem com a evidents i establertes, com
la que hi ha entre la vida i la mort o entre la realitat i la
fantasia.
És
propi d’una personalitat creativa extraordinària com la d’Erice
permetre’ns retornar, tants anys després d’haver-los abandonat,
a aquells mons llunyans: el de la infantesa, el dels inicis del
franquisme. Reproduir en nosaltres les cares embadalides dels
personatges que, en la primera part de la pel·lícula, descobreixen
per primer cop el Frankenstein de James Whale (1931), que
Erice també va veure de molt jovenet, «entre l’atracció i el
rebuig». Un «instant irrepetible» que, en paral·lel, viuen
igualment les actrius Ana Torrent i Isabel Tellería, que en l’escena
de la projecció no actuen, sinó que són gravades sense adonar-se’n
mentre «experimenten» una fascinació real per les imatges en la
foscor de la sala d’un cinema de poble [1].
«Hay
un momento de la infancia donde los seres humanos viven más en el
interior del Mito que en la Historia», diria en una entrevista
Víctor Erice. Aquesta vivència infantil encara «entre» la
realitat i la ficció, especialment per part d’Ana Torrent, seria
fonamental a El espíritu de la colmena. No només per afectar
els plans del director, que, per exemple, a mig rodatge va decidir
canviar els noms dels personatges perquè la nena no entenia per què
eren diferents als dels actors; o per dotar d’una naturalitat
intimíssima i, també, misteriosa, tota la pel·lícula; sinó
perquè introdueix «en la pròpia pel·lícula», en la seva forma,
aquesta reflexió, que Erice vol destacar.
El
resultat és un producte artístic que s’acosta a la «forma del
poema», amb un tipus de «narració el·líptica» que els propis
actors, com Teresa Gimpera o Fernando Fernán-Gómez, consideraven
incomprensible. Declararia aquest últim: «nadie creía que esa
película se iba a poder entender, cosa que yo creo que hasta cierto
punto sigue siendo cierta». O: «han pasado muchos años, se ha
hecho la crítica, se han leído comentarios, intervengo en la
película en una parte como actor y yo no sé cuál es el espíritu
de la colmena».
El
propi Víctor Erice ha explicat entre d’altres coses, en ocasions,
el sentit del títol, extret d’una obra de Maurice Maeterlinck:
«Maeterlinck utiliza la expresión 'El espíritu de la colmena' para
describir ese espíritu todopoderoso, enigmático y paradójico al
que las abejas parecen obedecer, y que la razón de los hombres jamás
ha llegado a comprender». Podria afegir-se que es tracta d’un
esperit altament funcional i productiu, però interiorment
parcel·lat, aïllat, com ho estan les cel·les de les bresques de
les abelles, com les vides ombroses i carregades d’una tristor muda
dels personatges, en una relació entre pla i contraplà que, en un
cert sentit, s’acosta a Edward Hopper.
Però
també és possible considerar que una obra cinematogràfica
(qualsevol obra, en realitat) no pot esgotar-se en «una»
explicació, i que, en canvi, comprendre-la implica més que
captar-ne «racionalment» i d’una vegada per totes un suposat
sentit «objectiu»: renovar-lo amb la progressiva experiència,
pensant-hi i vivint, creant un significat compartit allà on, de
bones a primeres, no n’hi havia. De nou, Víctor Erice: «El
espectador es un cineasta en potencia y puede formar parte de la
creación de la pel·lícula. Sin su colaboración El espíritu de
la colmena no hallaría su razón de ser». O, en paraules d’un
altre director, Werner Herzog, en una entrevista: «No són només
els meus somnis. Jo crec que tots aquests somnis són teus/vostres
també, i la única diferència entre jo i tu/vosaltres és que jo
puc articular-los. I d’això van la poesia, la literatura, la
pintura o el cinema. És tan simple com això. I jo faig pel·lícules
perquè [...] és el meu deure, perquè això podria ser la crònica
interior de què som, i hem d’articular-nos a nosaltres mateixos;
altrament, seríem vaques en un camp.»
El
meu avi, que en inoblidables passejades pel bosc va ensenyar-nos amb
cura i paciència, a mi i al meu germà, a distingir els bolets
comestibles dels verinosos (tot i que mai no va esclafar aquests
últims); que, fins que va morir-se, no va parlar de tantes coses, de
què pensava del món o de sí mateix; no va veure mai El espíritu
de la colmena. Desconec si n’hagués entès un borrall. Però,
tal vegada, amb la disposició adequada, hagués pogut ser
transportat al temps de la seva infantesa, i, en fer-ho, hagués
pogut reviure aquells moments en què les fronteres no eren tan
fermes. Potser hagués pogut articular-les d’una forma més
distanciada, més àmplia, i n’hagués pogut desfer.
Perquè,
com sembla dir-nos el final hipnòtic i sublim de El espíritu de
la colmena, l’Art i la infantesa ajuden a fer visible una
veritat: que, tot i que sempre estigui en risc d’ocultar-se’ns,
el món és obert, en «esdevenir», «poètic»; que totes aquelles
fronteres que se’ns apareixen, com s’han fet -com les hem fet-,
poden desfer-se. I que el risc, la tensió que això comporta és
també allò que ens permet ser lliures, allò que ens connecta a la
bellesa i a un Temps que sigui més que successió exterior i oblit.
Avui,
el silenci del passat, que malgrat tot també contenia una dimensió
alliberadora, sembla haver sigut substituït per un brogit que ho
abasta tot. Entre aquest soroll, de nou, cada cop costa més
escoltar, parlar i fins imaginar. El cinema d’Erice, El espíritu
de la colmena, ens ofereix un espai per a fer-ho. Enllà, la
mort: una pantalla buida.
[*] Text escrit per presentar la pel·lícula al Cineclub de Sabadell el dia 5 de juny de 2025.
[1]
No em resisteixo a remarcar aquí l’estretíssima relació entre
aquesta escena i el preciós curtmetratge documental Ten Minutes
Older, de Herz Frank (1978). Curiosament, Erice
col·laboraria amb una peça en l’obra col·lectiva Ten Minutes
Older: The Trumpet
(2002), dedicada a mostrar el punt de vista de cada autor «sobre el
temps concebut com una entitat metafísica.»
.jpeg)
.jpeg)
