Iran i el cel. Unes sabatilles de nen palestí

Iran i el cel. Unes sabatilles de nen palestí

En aquesta entrada, volia compartir diverses imatges de representacions que Iran, país conegut fins el 1935 amb el nom de Pèrsia -paraula que prové de Pars, "frontera"- ha fet i fa del cel. 

La primera és una fotografia de l'Iwan de la Mesquita del Shah o de l'Iman, situada a la plaça de Naqsh-e Yahan a Isfahan. Construida entre el 1612 i el 1630 per ordre del Shah Abbas I, es reconeix com una de les obres mestres de l'arquitectura islàmica. Les seves "bombolles brillants al cel" van ser considerades per André Godard "l'expressió més esplèndida de la decoració arquitectònica esmaltada del món". Com m'agradaria visitar-la, un dia! 

La segona l'hem vist als mitjans de comunicació fa uns dies: un enorme cartell creat per ordinador penjat en una avinguda de Teheran, avui capital d'Iran. Mostra nombrosos míssils elevant-se com minarets cap al cel rogenc, amb el sol a l'horitzó. No sé si pretén reflectir l'alba o el capvespre. És una imatge de propaganda bèl·lica del govern, que glorifica la seva força davant la seva ciutadania i, suposo, els seus enemics. En el cartell, s'hi llegeix, entre d'altres coses: "Israel és més dèbil que una teranyina d'aranya." 

A sota d'aquestes, també vull penjar una de les fotografies més corprenedores que he vist últimament: la d'un parell de gastades sabatilles de nen, de Gaza, plenes de sang. 

Les primeres dues fotografies miren amunt; la tercera apunta a terra. El turquesa de les rajoles i el roig dels núvols s'han transformat monstruosament. Crec que les tres imatges mostren els contrastos entre les idees i la realitat, entre la petitesa i la grandiositat, entre la bellesa i l'horror del món en què vivim. I ens conviden a reflexionar sobre els camins que pren aquesta humanitat que conformem amb les nostres activitats i passivitats, interessos i abúlies. 

 

Una foto, un haiku

Una foto, un haiku

11 d'abril de 2024

L'alumnat de l'institut ha estat treballant el haiku a l'assignatura de Visual i Plàstica. És una forma de poesia que va costar-me d'entendre, però que, des que l'Aldara va regalar-me L'estret camí de l'interior, del gran Matsuo Basho (1644-1694), m'agrada molt. Combina la lleugeresa, la brevetat i la sorpresa amb una codificació rica i conscient, de centenars d'anys de tradició; així com la possibilitat d'aconseguir, a través de la impressió, una significació profunda, misteriosa, sobre la qual tornar. Em recorda una mica a l'art de la fotografia.

La que teniu més amunt és del passat 9 d'abril, just abans de l'Eïd al Fitr, l'esperada festa del final del Ramadà. La vaig fer des de la finestra de casa, al capvespre, un d'aquells dies en què el cel es cobreix de la sorra en suspensió provinent del Sàhara. Veient-la, se'm van acudir algunes idees que he volgut convertir en un haiku. És aquest: 

Sorra damunt les fàbriques

i el crit dels ballesters:

anuncis de festa.

En construcció

En construcció

Aquest és un blog sense més pretensió que ordenar i compendiar experiències, reflexions, etc., al voltant de la meva vida, del món compartit en què ens relacionem i d'allò que m'estimo o rebutjo, d'allò que vaig descobrint. L'objectiu és, sobretot, que aquestes coses no es perdin: que no quedin sense consignar ni en la boira de la inexpressió. Prenc notes similars en llibretes temàtiques o disperses des que vaig complir els 20 o 21 anys, però mai m'havia atrevit a organitzar els meus pensaments en un únic espai, públic, que integri coherentment les diverses esferes que em mouen a escriure.

En aquest sentit, el profit o valor d'aquest blog per a qualsevol altra persona que s'hi acosti és als meus ulls secundari. És evident que no renuncio a la intel·ligibilitat ni a un cert sentit de l'adequació dels textos per a qui pugui llegir-me -"la paraula és meitat de qui parla i meitat de qui l'escolta", deia Montaigne-. De fet, el blog neix d'inici en relació al meu treball amb l'alumnat, en demanar-los, a 2n d'ESO, que en creessin un. I, altrament, sense ànims de comunicació, en primer lloc, per a què voldria fer tot això públic? El que vull dir és que passa per davant el fet que es pugui llegir fonamentalment allò que penso, com ho penso; sense massa filtres. 

Tot això, tenint en compte, no obstant, que, en el blog, hi compartiré tant coses meves com escrits o materials d'altres persones que puguin despertar-me interès. A tall d'exemple, aquesta fotografia que va fer-me a classe, fa uns dies, l'A. A., i que trobo ben bonica.

Resulta avinent, la fotografia de l'A. A., també perquè, en definitiva, el blog no deixarà de ser una espècie de retrat de mi mateix. En aquest sentit, m'agrada la idea d'un espai definit més per l'acte de fer-se i de refer-se -cosa facilitada pel medi digital, que permet la correcció constant sense deixar petjades- que per res més. La coherència de la qual parlava més amunt o els límits de tot plegat, doncs, no ve pensada ni planificada a priori i d'immediat, com en el pla d'un arquitecte; sinó que caldrà, en tot cas, anar-se plantejant, i tenint en compte totes les incoherències i contradiccions donades en el procés. Per això el blog es titula "En construcció", com el documental del José Luis Guerin.