Ressenya de Bird (2024), d'Andrea Arnold

Ressenya de Bird (2024), d'Andrea Arnold [*]

En un paisatge d’extrarradi brut i desordenat, com el que es troba a qualsevol ciutat occidental, una adolescent grava amb el seu mòbil el vol d’una gavina durant mig minut. Es diu Bailey (Nykiya Adams, actriu debutant), i té una mirada trista, sorruda…, potser també somiadora?, però incapaç d’elevar-se de l’ambient en què es troba atrapada. Més tard, a casa seva, reproduirà sola les imatges, com fa amb tot el que registra durant el seu dia a dia, en un petit projector. Són “breus llampecs de bellesa”, com els d’aquella pel·lícula-diari de l’any 2000 del cineasta Jonas Mekas. I, per primer cop, la Bailey somriurà.

Tenim la sensació que és una noia especial. Valenta, contemplativa. No encaixa en el món en forma de trencaclosques que la rodeja, però tampoc malda per acomodar-s’hi irreflexivament, com es veuen forçats a fer tants adolescents. La seva relació amb la tecnologia és un exemple d’això. En lloc d’utilitzar el mòbil per compartir coreografies establertes a TikTok, centrada en ser percebuda com a “atractiva” pels altres fins i tot a costa de deformar qui és, la Bailey manté obstinadament la seva mirada en el món que l’envolta, produint contingut sense seguretat ni reconeixement, sense ni tan sols un objectiu o un públic. Busca, amb dificultat, un camí propi.

Paradoxalment, aquest caràcter tal vegada li vingui donat en relació amb el seu joveníssim pare (interpretat pel magnètic Barry Keoghan), algú amb una personalitat a priori diametralment diferent: despreocupat, alegre, actiu fins a la mania, que apareix com una bala damunt d’un patinet elèctric i que més aviat sembla el seu germà gran que una altra cosa. Però també algú a qui no li importa que tothom l’anomeni “Bug” (“bitxo”) i que té el cos ple de tatuatges d’insectes. Algú que, com ella, no viu seguint prejudicis, sinó que està constantment obert i en procés de fer-se.

També l’estètica de la pel·lícula, tot i els escenaris grisos i terrosos en què s’esdevé, sembla mantenir aquesta immediatesa i vitalitat. Presentada amb filtres i textures que reconeixem de les xarxes socials i de les configuracions dels smartphones, però que juguen de la mateixa manera, melangiosament, amb el passat analògic, tot es desenvolupa de forma tan natural que podríem pensar que ens trobem davant d’una nova pel·lícula britànica de direcció juvenil, entre l’Indie i el realisme social, com la preciosa Aftersun (2022), de Charlotte Wells, o les primeres obres de Clio Barnard.

Però el nom de la directora, Andrea Arnold, és el d’algú que supera la seixantena d’anys i amb una gran experiència, que venia d’haver-se encarregat de la segona temporada de la sofisticada sèrie de la HBO, plagada d’estrelles, Big Little Lies (2017-2019). Nascuda molt a prop de la zona on es grava la pel·lícula –“sabia on anar. El pont. Els pantans. El riu. Tot tipus d’espais liminals”–, és probablement els coneixement acumulat amb la seva veterania allò que permet a Arnold encadenar transicions magistralment, mantenint en la trama, com anirem descobrint, nombrosos nivells de profunditat.

I, en realitat, a la pel·lícula només veiem la punta de l’iceberg d’una forma de treballar que, ja des del principi, fomentava l’espontaneïtat: “ningú coneixia la història sencera”, explicava Barry Keoghan en alguna entrevista. Els actors, en general, no podien preparar els papers ni assajar-los, només escoltar les cançons i mirar les fotografies que Arnold els enviava per “formar part de la seva pintura”. De la gran quantitat de material recollit, només una part molt marginal acabaria formant el film. Altres fragments, per exemple, s’han acabat mostrant en el videoclip de “Bug” (2024), cançó del grup musical Fontaines D.C.

En tot cas, un dels nivells de la pel·lícula mencionats més amunt és el que es vincula als animals, que de seguida entenem com a símbols o tòtems de cada personatge, fet que acaba de definir-se quan apareix, d’imprevist, el tercer gran protagonista de la pel·lícula, i que li dóna, significativament, el títol: “Bird” (“ocell”, l’actor Franz Rogowski). Estrafolari i, per què no reconèixer-ho, ridícul, serà rebut inicialment amb desconfiança per la Bailey, que no entendrà que algú es passegi pel món com si no hi hagués cap frontera, cap amarra; com si tot allò que a ella la preocupa no l’afectés a l’hora de relacionar-se amb sí mateix i amb els altres. Algú capaç d’afirmar la bellesa de l’existència en general, i no només de rescatar-la en aspectes parcials.

S’ha preguntat sovint a la directora per aquest personatge. Què simbolitza l’ocell (per a la Bailey)? Ella s’ha negat a respondre. Prefereix que cadascú desenvolupi al mateix temps una relació pròpia amb “Bird”. L’espectador, doncs, decidirà. A mi em sembla una figura preciosa, i no m’importaria semblar estrafolari i ridícul, quan es tracta que persones com la Bailey desitgin lluitar per cultivar una bellesa que, des del fons de sí i del món que compartim, neix malgrat tot a cada instant.

*

Abans d’acabar, no puc deixar d’afegir una nota crítica: la mencionada trajectòria d’Andrea Arnold, que s’ha mantingut dins de l’establishment cinematogràfic i televisiu durant la major part de la seva carrera, també es veu traslladada a la pel·lícula d’una altra manera. L’ambient social de la Bailey, com en tantes altres ocasions (Sean Baker), crec que queda aquí en certa manera romantitzat i idealitzat. No perquè no hi apareguin els mals que de debò s’hi troben, sinó perquè està vist en última instància des de la mirada festiva i sensual d’algú que no viu constantment el pes d’aquesta quotidianitat. Les fronteres existeixen per a uns més que pels altres. Fins i tot Barry Keoghan, la mare del qual va morir-se d’una sobredosi d’heroïna quan ell tenia 12 anys, està avui còmodament assentat a l’altra banda de les coses, la de les catifes vermelles, l’espectacle i els milions de dòlars. Què serà, en el futur, de la petita Nykiya Adams, en camí cap a les estrelles? I què serà de les Baileys que, atrapades a terra, poden, amb sort, veure “Bird” a la pantalla dels seus mòbils?

[*] Text escrit per presentar la pel·lícula al Cineclub de Sabadell el dia 4 de desembre de 2025.

Històries de l'alumnat, 5. Atardecer con Yandel

Històries de l'alumnat, 5

Atardecer con Yandel

El jueves pasado invité a un grupo de alumnos al Cineclub. Proyectábamos Bird, de Andrea Arnold, una película sobre la belleza que, pese a todo, puede encontrarse en el mundo; sobre la amistad, la confianza, la madurez, la libertad.

Cuando llegamos, con Aldara, a la plaza de delante del Imperial, hacia las 19:45 h., ya estaba ahí esperando Natalia, que ahora está estudiando 1º de Bachillerato en el Agustí Serra. Poco después llegó Yandel. Lo vi venir desde lejos, vestido de negro; el paso rápido, ligero, como si tuviera alas en los tobillos; la mirada clara y su sonrisa de gato en los labios.

Le presenté a Aldara y a Natalia y la pregunté si sabía qué harían al final los demás, si vendrían.

-No lo sé -dijo él-. Me he dejado el móvil en casa. Había comentado con Jero que sí.

-Bueno, si sólo venís vosotros compraremos palomitas.

Entonces llegó, por sorpresa, mi padre. "Solo falta que Yandel conozca también a mi hermano", pensé. Pero mi hermano está esperando un bebé y ese día tenía un curso sobre paternidad con su mujer, Angie, y no pudo venir.

Como ya faltaba poco para las 20 h., cuando empezaba la película, Aldara y Natalia fueron a hacer cola, para no perder tiempo, y comprar al menos 4 entradas, y Yandel y yo nos quedamos esperando. Creo que, como a mí, a Yandel le habría gustado ver aparecer de pronto a los demás, corriendo y montando barullo. Que Naiala saliera gritando por una esquina, o que Mohamed fuera perseguido, riendo como un loco, por cualquiera de los demás. Pero a las 20 h. en punto seguíamos solos, y Yandel dijo: "entremos". Y entramos.

En la sala de cine, se sentó a mi lado. Durante la proyección de la película, de tanto en tanto, lo miraba de reojo: ¿se aburrirá? ¿le gustará lo que ve? ¿se estará durmiendo? En cierto momento, se puso la capucha. En otro punto, un personaje dijo: "I guess". Le di un golpe con el codo, y pilló la broma.

A la salida del cine, eran más de las 22 h., y no quedaban buses. Como profesor, no se me permite que los alumnos suban a mi coche, pero no fui capaz de negarle la posibilidad, y propusimos a Yandel llevarlo a casa. Al principio nos dijo sólo de acercarlo a la Plaça Espanya, desde donde seguiría caminando hasta Via Alexandra, donde vive. Luego aceptó que lo acompañáramos durante todo el trayecto.

Para eso, fuimos a buscar nuestro coche al parking donde lo guardamos, debajo del bloque de pisos donde vivo con Aldara. Durante el camino, comentamos un poco la película. Veía a Yandel tal vez cohibido, con una timidez que no le conocía en clase. Algo, por otro lado, normal. Nos comparamos con los personajes, discutimos el final. Aldara pisó una mierda de perro enrome. Fue todo muy bonito, y le dije a Yandel que era una pena que los demás no hubieran venido, que se lo habrían pasado bien y habrían sacado cosas de la experiencia. Como soy bastante fantasioso, ya nos imaginaba a todos comiendo una hamburguesa y unas patatas en el McDonald's. "Ellos se lo pierden", dijo Yandel. "Y nosotros", pensé yo.

Una vez en la entrada de casa, tenía curiosidad por ver su reacción. Es un bloque nuevo, de Protección Oficial, y me di cuenta de que probablemente le resultaría chocante. "¿Eres un pijo?", me preguntó. Yo me puse a reír y le dije que no, que era la primera persona de mi familia con una carrera. Él me contestó que cuando me había visto pensó que era un pijo por mi manera de hablar.

En el coche, decidí conducir yo. Normalmente no lo hago, en nuestra casa conduce Aldara, y decidí dar un poco de espectáculo avisando a todos de que, debido a mi falta de práctica, quizás tendríamos un accidente. Por las calles desiertas, bajo la luz amarillenta de las farolas, iba haciendo eses con placer, mientras decía: "¡No existen los carriles para mí!" Yandel vio un Volkswagen New Beetle azul marino horroroso y dijo que ese coche me pegaba. Qué desastre. Hay una parte de mí que querría impresionar a las personas que conozco, y, qué sé yo, tener pinta de Audi, de Mercedes, de BMW, puestos a parecer pijo. Qué le vamos a hacer.

No sé por qué, pero terminamos hablando de los pecados capitales, y de la pereza, y de las cosas que nos perdemos por rendirnos ante ella. Lo malo de la pereza -que a veces esconde otros sentimientos, como el miedo- es que impide a uno mismo descubrir todo lo que se pierde. Nos impide conocer, de verdad, lo interesantes que pueden ser las cosas, ver crecer el mundo y crecer con él.

Cuando llegamos delante de la casa de Yandel, este se bajó y se despidió de todos muy amable y cortésmente, tal y como es él. Creí que se había sentido a gusto y que, tal vez, hubiera podido alargar un poco más el trayecto de vuelta a su casa. Yo estaba muy cansado, todavía teníamos que llevar a Natalia a Can Puiggener, pero a mí no me habría importado poder charlar un poco más.

-¡Nos vemos mañana a las ocho! -Le advertí, medio en broma, medio en serio.

-¡Sí! -Respondió, con un matiz dudoso en la voz, antes de cerrar la puerta del coche.

Pero a la mañana siguiente, Yandel no vendría a clase. Ni a la siguiente.

11 de diciembre de 2025